Kongtrul Rinpoche ens va suggerir que preguem al
guru, budes, bodhisattvas i demanar-los que ens atorguin les seves
benediccions, "Així jo puc donar a llum al cor de tristesa." Però
què és un "cor de tristesa"? Imagina que una nit tens un somni. Encara que es tracta d'un bon somni,
en el fons saps que a la llarga t’hauràs de despertar i tot haurà acabat. A la
vida, massa, tard o d'hora, sigui quin sigui l'estat de les nostres relacions,
de la nostra salut, la nostra feina i de tots els aspectes de les nostres
vides, tot, absolutament tot, canviarà. I la campaneta sonarà a la part
posterior del teu cap per recordar-te aquest fet inevitable, és el que es diu el
"cor de tristesa." Vida, t'adones, és una cursa contra el temps, i
mai s'ha de posar fora de la pràctica del Dharma fins l'any que ve , el mes que
ve, o demà, que el futur mai pot passar.
L'inconscient no és una cosa dolenta per naturalesa, és també la font del benestar. No només foscor sinó també llum, no només bestial i demoníaca, sinó també espiritual i divina .
>>>>> Si trobes que no et resulta fàcil meditar al teu domicili de la ciutat, sigues creatiu i surt a la natura. La natura és sempre una font infal · lible d'inspiració. Per assossegar la ment fes una passejada pel parc de bon matí o contempla la rosada d'una rosa d'un jardí. Jeu a la gespa i alça la mirada cap al cel, i deixa expandir la ment en la seva espaiositat. Deixa que el cel exterior desperti un cel dins de la teva ment. Parat al costat d'un rierol i fon la ment amb el seu fluir: fes-te un amb la seva incessant remor. Seu al costat d'una cascada i permeti que el seu riure guaridor et purifiqui l'esperit. Passeja per una platja i reb de ple a la cara el dolç aire de la mar. Celebra la bellesa de la Lluna i utilitza-la per assossegar la teva ment. Seu a la vora d'un estany o en un jardí i, respirant assossegadament, deixa que es faci el silenci en la teva ment mentre la Lluna s'alça lenta i majestuosa a la nit buida.
>>>>> Treballem en aquests canvis ara, durant la vida: aquesta és l'autèntica manera de preparar-se per la mort. La vida pot estar plena de dolor, patiment i dificultats, però tots això són oportunitats que se'ns presenten per ajudar-nos a avançar cap a una acceptació emocional de la mort. Només quan creiem que les coses són permanents ens neguem la possibilitat d'aprendre del canvi. Espurnes de Saviesa
>>>>> És molt trist que la majoria de nosaltres comencem a apreciar la
vida quan estem a punt de morir. Moltes vegades penso en les paraules
del gran mestre budista Padmasambhava: “Qui cregui que disposa de
molt de temps només és prepara en el moment de la mort. Llavors els
esquinça el penediment. Però, no és ja massa tard?”
Hi havia una vegada una jove guerrera. La seva mestra li va dir que havia de lluitar amb la por. Ella no volia fer-ho. Li semblava massa agressiu, antipàtic i li feia por. Però la mestra va dir que ho havia de fer i li va donar instruccions per la batalla.
Va arribar el dia. La jove guerrera es va posar a un costat, i la por estava en l'altre. La guerrera es sentia molt petita, i la por semblava gran i plena d'ira. La jove guerrera es va espavilar i es va dirigir cap a la por, es prosternà tres vegades, i li va preguntar: "Em dones permís per anar a la batalla amb tu?" La por, va dir: "Gràcies per mostrar-me tant de respecte al demanar-me permís".
Llavors, la jove guerrera, va dir, "Com et puc derrotar?"
La por va respondre:"Les meves armes són: que parlo ràpid i que em sento molt aprop de la teva cara. Llavors tu aconsegueixes estar totalment desconcertada, i fas el que jo dic. Si no fas el que et dic, no tinc poder. Pots escoltar-me, i tenir-me respecte. Fins i tot pot ser que jo et convenci. Però si no fas el que dic, no tinc el poder".
D'aquesta manera, l'estudiant de guerrera va aprendre a vèncer la por.
>>>>>Quan algú ens dóna la culpa, com reaccionem? Quan hem perdut alguna cosa, com reaccionem? Quan sentim que hem guanyat alguna cosa, com reaccionem? Quan sentim plaer o dolor, és tan simple com això? No acabem de sentir plaer o dolor? ¿O hi ha un llibret sencer que va juntament amb ell?
Quan podem arribar a sentir curiositat sobre aquestes coses, observa-les, observa qui som i què fem, amb la curiositat d'un nen de curta edat, el que podria semblar un problema és converteix en una font de saviesa. Per estrany que sembli, aquesta curiositat comença a soscavar el que anomenem dolor ego o egocentrisme, i veiem amb més claredat.
"Quan tot s'enfonsa". Pema Chödrön
>>>>> "L'única manera d'alleujar el nostre dolor és experimentar-lo plenament. Aprèn a romandre amb la inquietud, aprèn a romandre amb l'enduriment, de manera que la reacció en cadena habitual no segueixi governant la teva vida" Pema Chödrön
>>>>>Dudjom Rimpoché diu del
moment en què rigpa es revela directament: «aquest moment és com treure's una caputxa del cap. Quina il·limitada espaiositat i quin alleujament! És el
suprem veure: veure el que abans no es veia ». Quan "es veu el que abans no es veia" tot s'obre, s'expandeix i
es torna nítid, clar, ple de
vida, impregnat de meravella i frescor. És com
si el sostre de la ment hagués sortit volant, o com un
esbart d'ocells que de sobte s'elevés des d'un niu fosc. Totes les limitacions es
dissolen i es desprenen, com si, diuen els tibetans, s'hagués obert
un segell. Espurnes de Saviesa
>>>>De totes les pràctiques que conec, la pràctica de Tonglen, que en tibetà significa "donar i rebre", és una de les més útils i poderoses. Quan una persona se sent tancada en ella mateixa, Tonglen li obre a la veritat del sofriment dels altres; quan té el cor bloquejat, destrueix les forces que l'obstrueixen, i quan se sent aliena a la persona que el pateix, o que està ressentida o desesperada, l'ajuda a trobar dins de si mateixa i després a irradiar, l'amorós i expansiu resplendor de la seva veritable naturalesa.
No conec cap altra pràctica tan eficaç per destruir l'aferrament i afecte al sí mateix del jo i la seva abstracció, que és la causa de tot el nostre patiment i l'arrel de tota la duresa del cor.
Dit d'una manera molt senzilla, la pràctica de Tonglen de donar i rebre consisteix en prendre el sofriment i el dolor dels demés i donar-los la nostra felicitat, benestar i pau mental. Espurnes de Saviesa
No podem rebutjar el món de la crisàlide, tot i que és bastant horrible i innecessari. Hem de desenvolupar veritable simpatia per la nostra pròpia experiència de la foscor, així com les dels altres. Quan mirem cap enrere cap al capoll i veiem el sofriment que té lloc en el món de por, ens inspira a seguir endavant en el nostre camí del guerrer. No és un viatge en el sentit de caminar al desert de cara al futur en l'horitzó. Més aviat, és un viatge que s'està desenvolupant dins nostre.
